Les set meravelles del món

Posted on 10 maig, 2012 by Carla

Asseguda al tren, camí de les muntanyes, dels prats verds, del riu pacient i dels matins bromosos, penso en com n’és de meravellós el món.

I m’agradaria reescriure els darrers anys, segles potser, que ens han submergit en el fum, el tràfec i el cement. M’agradaria reescriure el que som, el que és important per a nosaltres.

Per agafar un exemple: per mi, Les 7 meravelles del món, antic o modern, no són la Muralla Xinesa, el Coliseu Romà, el Taj Mahal o el Crist Redemptor del Brasil, ni tan sols el Far d’Alexandria o la Gran Piràmide de Guiza. Totes aquestes meravelles són construccions que, principalment, venen a demostrar el poder de l’home. I és que ens hem passat segles vanagloriant-nos del poder que tenim  oblidant-nos (i fins i tot maltractant) el que realment és meravellós d’aquest món. Per mi, i si només en puc dir set, potser serien aquestes:

  1. La rialla d’un nen
  2. Les paraules
  3. Fer l’amor amb la persona que estimo i quedar-me dormida als seus braços
  4. Una vall contrastada de verds a la primavera
  5. La música
  6. Banyar-me al mar i veure com tres peixets de color taronja neden entre els meus peus
  7. Les llàgrimes

Si penséssim en quantes hores dediquem a admirar allò que fem o que han fet altres abans que nosaltres, en lloc de gaudir del que som, del que és la Vida en majúscules… Irrespectuosa? Potser. Però si puc triar, prefereixo que caigui la Muralla Xinesa, abans que s’ennegreixin els nostres rius. Potser ja és hora de que capgirem la tendència.

I per tu, quines són les 7 meravelles d’aquest món?

Posted in Actualitat, Vida | Deixa un comentari

Si et dic T’estimo

Posted on 14 abril, 2012 by Carla

T’estimo.

I si et dic T’estimo, no necessito res. No has de fer res. No has de dir res. No et demano res.

Si et dic T’estimo és perquè et perdono i sempre et perdonaré. I quan et dic T’estimo és perquè no penso en sexe, orgasmes, fills, cases o papers. No parlo de demà.

Si et dic T’estimo és perquè obro les mans perquè siguis lliure i feliç. Perquè quan et dic T’estimo no entenc de gelosia ni d’infidelitat.

Si et dic T’estimo sé que tot, passi el que passi, anirà bé.

I si et dic T’estimo és incondicional, perquè sento per sota de la pell, de la sang i de la carn. I molts anys i segles abans i després, et seguiré estimant.

La resta és soroll; és por.

“Cualquier pensamiento, palabra o acto humano se basa en una emoción o otra (amor o temor). No tenéis más elección al respecto, puesto que no existe nada más entre lo que elegir. Pero tenéis libre albedrío respecto a cuál de las dos escoger.”

Conversaciones con Dios I, Neale Donald Walsch

Posted in Amor, Vida | Deixa un comentari

La mort

Posted on 17 març, 2012 by Carla

No tinc por a la mort. A la mort en si mateixa. Sé que el que m’espera és millor. I a vegades la vida se’m fa ferragosa, llarga.

Però aquests dies la he viscut de ben a prop. No és el mateix la teva mort que la dels que estimes. Les raons que servien per tu, no són res en la mort dels altres. No hi ha raons. Només buit.

Acomiades aquell cos que ja no és el seu gest, ni el seu somriure, ni la seva mirada. Un cos fred, cada vegada més, xupat i sec. Però fins i tot llavors segueixes tenint una mà, un lloc on visitar-lo, un record enganxat a una facció que encara se li ressembla, alguna cosa per fer que ajuda a calmar aquell ofec de dins. I deixes anar les cendres. No som res. Cendres. Res. Tot.

Tot segueix intacte. El record d’aquella capsa de galetes. El gelat dels italians de cada diumenge. El llibre que em va regalar quan més ho necessitava. La baralla tonta de després d’aquell dinar. Tot com ahir, com abans d’ahir, com fa un any, com sempre.

Sembla tonto expressat així, poca cosa, però la mort és, pels que ens quedem, la impossibilitat de tornar a tocar aquella persona, de tornar-la a trobar, de créixer un any més amb ella. Deixa de ser. En un ser d’existència com la meva. I no sé perquè, encara que la mort hagi estat dolça, compassiva i potser fins i tot apropiada sempre desgarra un fil per dins.

Adéu, sempre us estimaré.

Posted in Sin categoría | Deixa un comentari

Si avui puc ser feliç…

Posted on 2 març, 2012 by Carla

Ahir vaig entrevistar a l’Ada Ferrer científica del CSIC a Plusvàlua (podeu escoltar el programa sencer a www.plusvalua.cat o a través de la pàgina web de Radio Estel). El tema era L’economia de la felicitat. L’Ada ha realitzat un estudi profund i interessant sobre aquella pregunta que sempre ens fem: els diners fan la felicitat? En la introducció de l’estudi (clica aqauí per llegir-lo tot) es manifesta una realitat que, d’entrada, sembla evident: un home casat amb feina i bona salut és més feliç que un home solter a l’atur i amb mala salut.

Bé, segona aquesta base avui em llevo bastant infeliç. Perquè tot i que gaudeixo de bona salut, m’aixeco sense feina i sense parella. Sense una feina que m’asseguri una nòmina mensual i llançant-me a l’aventura de dedicar-me a escriure. Sense una parella que m’abraci quan els dies són grisos ni que m’acompanyi en aquesta nova porta que obro a la meva vida. I la veritat és que, malgrat la por, la tristesa, la melancolia i els dubtes, en el fons del meu cor sé que aquest és el camí. I aquesta consciència, aquesta pau interior és més felicitat que l’alegria d’un moment o la seguretat.

L’Ada Ferrer afirmava que ella, com a economista, no pot definir què és la felicitat i que tan sols pot dir que hi ha alguna cosa que fa que les persones canviïn els seus hàbits o comportaments i que la conclusió és sempre procurar augmentar la puntuació a la pregunta “se sent vostè satisfet amb la seva vida?”.

Ens sentim satisfets amb la nostra vida? Si el paràmetre (resultat de la mitjana entre tots els casos) és estar casat o en parella i tenir un contracte fix (queda demostrat que manifesten ser més feliços aquells que tenen un contracte fix que els que en tenen un de temporal) crec que tenim moltes probabilitats de ser infeliços en aquest món d’avui.

Avui em llevo tenint pocs estalvis per viure uns mesos tan sols escrivint. I demà, no ho sé. Estimo, però sé que ara m’haig de deure només a mi durant un temps. I demà, no ho sé. No sé si tindré més oportunitats de feina, si trobaré una manera de viure quan doni per acabat el manuscrit (o fins i tot abans). No sé si trobaré ni si voldré trobar una persona a qui estimar i que m’estimi. No sé si tot plegat em permetrà assentar-me, fins i tot compartir una llar i, potser, tenir fills. Però el que sí sé és que la incertesa no és motiu d’infelicitat (malgrat ho mostrin les estadístiques de l’Ada Ferrer) o com a mínim no ho hauria de ser. Tinc un món davant meu. Sóc lliure. I en alguns moments afortunats, no tinc por. No tinc por a res.

Aquesta és per mi la felicitat. Perquè fa un temps vaig aprendre que per molt que ho tinguis tot sota control, tampoc surt com tu esperaves. Així doncs, no espero. No esperis res. La incertesa és part intrínseca de la vida. I cal que sàpigues que, inclús allò que pensaves que mai podries superar, passa.

Avui em llevo i, malgrat les estadístiques (i les moltes i diferents circumstàncies), en el fons em sento en pau, sóc feliç.

Sigues feliç.

 

Posted in Actualitat, Plusvàlua, Vida | 2 comentaris

Què vull ser quan sigui gran?

Posted on 18 gener, 2012 by Carla

Si volguessis viure una vida, si en tinguessis una de sola, una única vida,sense peròs ni obstacles, si jo et pogués donar la vida que voldries, la que tu, en el fons, sense societat ni inseguretats voldries, quina seria?

La meva seria la d’una escriptora, descobridora, somiadora, com una heroïna romàntica del S.XIX que conquereix el món, el seu interior, cada dia. La Frida Kahlo deia: Per a què vull cames, si tinc ales per a volar?

Viuria a Florència, a Venècia, a París, a Londres, a Viena, a Buenos Aires, a un poblet de Mèxic, creuaria els EEUU amb cotxe, l’Atlàntic en vaixell, viure l’angoixa de passar massa temps a una illa de 10km2 del Pacífic i recorreria la ruta de la Seda amb tren. Tornaria a Tailàndia, m’adormiria al cim d’un dels temples d’Angkor Wat, em deixaria portar pels olors de l’Índia, Kenya, Tanzània i Madagascar. Tornaria a Japó i viuria a Kioto fins avorrir aquella calma continguda dels temples. M’estaria uns mesos descobrint Nova Zelanda i Austràlia. I no deixaria d’escriure. M’enduria el meu ordinador i viuria a casetes, guest houses o habitacions. Procuraria recordar que haig de menjar i escriuria fins a quedar-me seca. Aleshores tornaria a casa, a Catalunya, a abraçar la mare, l’àvia i els amics i a deixar descansar el cor i les emocions a l’Empordà o a aquell poblet perdut de les muntanyes que em fa de refugi. Potser moriria jove, però no necessitaria viure més. Potser la gent em veuria com una persona estrafolària, potser orgullosa, distant  o envoltada de misteri, però tampoc necessitaria que m’entenguessin. I no perdria l’oportunitat d’estimar amb plenitud, sense marcs i amb sinceritat.

Ahir vaig veure el reportatge al Canal 33 de Via Llibre (una abraçada al Ricard Ruiz per fer-ho possible) que podeu veure en aquest link.

I quan va acabar vaig pensar que tenia molta sort. No pas per haver sortit a la televisió, ni tan sols per la vida tan plàcida que semblava que portés, segons el reportatge, sinó perquè, fins i tot en els moments difícils, amb una societat estreta de mires i amb totes les pors, trobo el coratge per viure els meus somnis.

Què grans que som quan simplement som i no pretenem ser allò que no som!

Per aquells que somien i no creuen, des d’aquí una espurna d’ànims. Mai és tard. Mai s’és massa gran. Ni massa petit. Mai és massa lluny. Ni ridícul. Ni estrany. Segur que us miren malament. Ho acabaran fent igualment. I, tot i així, la vostra vida segueix sent més important. I totes les propietats, els diners, el prestigi o les bones mirades del món no poden suplir el goig de viure el que ets.

Posted in Llibres, Vida | Deixa un comentari

So this is Christmas…

Posted on 23 desembre, 2011 by Carla

M’agradaria que aquest any entenguéssim, des del cor, que tots necessitem bàsicament el mateix. Que tots som bàsicament el mateix. I que, en aquestes dates que tan sols uns pocs al món celebrem, la tradició per a alguns o la fe per a d’altres, ens brindem l’oportunitat d’entendre que el món és molt més gran que els nostres problemes de cada dia i que per a aquest món som molt més importants del que ens pensem. Nosaltres som el món. Creem-lo com nosaltres volem.

Fa massa temps que ens hi barallem i que ens pensem que no som capaços de canviar les coses, però som molts, i, sense por, ho podem fer tot. La qüestió és: què hi podem perdre? Per si busques forces: clica aquí! 

Bon Nadal i Feliç 2012 

 

Posted in Ètica, Vida | Deixa un comentari

Si avui puc demanar un desig…

Posted on 13 desembre, 2011 by Carla

Avui és el meu aniversari i he passat el dia pensant quin desig demanaria si només en pogués demanar un.

El primer que m’ha vingut al cap ha estat la salut. La típica frase: salut per a mi i “per als meus”, però això de “per als meus” sempre m’ha costat d’entendre. La meva consciència no estava tranquil·la. Però és clar, salut per a tothom i per a tot el món em semblava una mica massa utòpic. Ho he deixat estar.

El segon en el que he pensat ha estat en l’amor. Estimar? Que m’estimin? Que no m’abandonin? Que sempre això o que mai allò altre? Ara ja sé que la seguretat dels sempres i els mais no em fan feliç. Per tant, per molt temptador que sigui, no puc demanar més del que tinc, visc i vindrà (sigui el que sigui).

El tercer, els diners o la feina. Els diners o la feina? La feina: fer allò que sento i que em fa feliç fer. En això hi estic treballant cada dia, i no depèn d’un desig, sinó de força de voluntat i consciència. Els diners: si som sincers, mai n’hi ha suficients, de diners. Perquè de fet es tracte del que necessitem, o, més aviat, de les necessitats que ens creem. Quan menys necessites, més lliure ets, i, per tant, més feliç.

Emmurriada, sense trobar el desig perfecte per al meu dia, una petita aportació per fer al món, he anat a berenar i he fullejat el diari. Ho he comptat. La paraula crisi apareixia 89 vegades, si no m’he descomptat. 89 vegades són gairebé a tres vegades per fulla!

I, sense voler-ho, sense pensar-hi massa, ja tenia el desig. Que no hi hagi crisi? No. Que no tinguem por.

Un conte xinès deia que un poblat a la vora d’un riu era inundat anualment per la crescuda de les aigües. Cada any reforçaven més i més les muralles de defensa. Però l’aigua, poderosa, les destruïa, tirava tots els dics que queien sobre les cases i que, amb el moviment de les ones, arrasaven el poble. Un any, van decidir que, si no podien amb l’aigua, la deixarien passar. Aleshores, van construir canals pel mig del poble a través dels quals quan entrés l’aigua, aquesta pogués sortir i recórrer el seu camí sense obstacles. Va funcionar. Des d’aleshores el poblat no va patir més inundacions.

La crisi s’ha convertit en un monstre, per alguns un inconscient imaginari, i per a altres, més real. Però quanta més por li tinguem, quants més dics construïm, més dèbils ens tornem i més fort xocarà l’aigua contra nosaltres. No necessitem la majoria de coses que tenim. No necessitem la majoria de coses que pensem que són importants. I no passa res si avui, en lloc de pastís d’aniversari,  celebro l’aniversari amb un pa amb tomàquet.

Avui, 13 de desembre de 2011, dia de Santa Llúcia, la patrona de la visió, i dia de les lletres catalanes, desitjo per a mi, per a tothom i per a tot el món, que no tinguem por, o que en tinguem una mica menys de la que tenim. Només així podrem ser lliures i sentir com en som de forts i d’importants, sense res més que nosaltres mateixos.

Posted in Sin categoría | 1 comentari

A què dediquem el nostre temps?

Posted on 12 octubre, 2011 by Carla

Sento pena. Una pena immensa per la quantitat de temps de la nostra vida que perdem davant del mirall. Comprant roba. Moltes vegades de marca. O de moda. Pel maquillatge. Per que crema després de tota una setmana d’afaitat. Per les mirades. Per les comparacions. Pels títols freds que acumulem al currículum. Pels cotxes. Pels sofàs de pell. Pel rellotge,la bossa. Perles hores de meditació que anunciem, més que no pas practiquem. Per totes les paraules perdudes sobre nosaltres. Sobre el que som. O el que volem ser pels altres.

Tanta energia. Tantes hores tirades de la nostra vida que, a més a més només ens fan sentir una mica més petits.

Potser si tots, o encara que fos, tots els que llegiu aquestes línies ara mateix, dediquéssim 5 minuts menys cada dia a vendre’ns, i ho dediquéssim a regalar-li amor a algú (qui sigui: familiar, amic, amiga, parella, fills, desconegut), potser el món carregaria una mica menys de pes i nosaltres ens sentiríem una mica més feliços. De la felicitat que neix del cor. La que no busca resposta. La que no necessita que algú l’aprovi.

Simplement això: menys perfectes, més autèntics = més feliços

PD. Recordeu aquesta pel·lícula (clique aquí per veure trailer)? 

És una recomenació.

 

Posted in Sin categoría | Deixa un comentari

La desraó del temps

Posted on 12 setembre, 2011 by Carla

Estic escoltant la proposta que ens va fer en un comentari el Lluc (Fourteen Drawings d’Helios que podeu escoltar aquí; gràcies pel descobriment Lluc!) i em fa pensar en el temps.

Comença amb una veu d’una dona entonant, despreocupada una cançó. Mentre es dutxa, potser mentre estén la roba, mentre posa la taula o es pentina els cabells. No puc evitar deixar-me portar pels records. Aquells que, si et pares a pensar, no recordes, però que et colpeixen quan menys t’ho esperes.

Aquest estiu vaig passar uns dies amb la meva mare a una casa de somni a Mallorca (Sa Rota d’en Palerm, www.sa-rota.com; des d’aquí un petó ben fort a la MªIsabel i a tota la família). I enmig d’un entorn de pau i descans, quan l’estrès deixa pas a l’alegria de la quotidianitat mandrosa, un dia em vaig despertar amb la veu de la meva mare entonant una cançó. Qualsevol, desconeguda, potser desafinada. Però em va transportar, sense voler-ho, a molts anys enrere; a banys en una palangana, jocs sobre l’herba i vespres davant del foc.

És mentida que el temps recordarà (a través de la memòria dels que es quedin) el que vam fer a la vida; com en vam ser de grandiloqüents o de babaus, allò que vam aconseguir tenir o allò que vam deixar escapar, aquell triomf o aquella gran espifiada. Quan ja no hi siguem perdurarem, si ho hem fet prou bé, com un taral·leig de fons, un tacte, una olor o una mania. Només per aquells trets únics que ningú podia ser o fer, tan sols nosaltres, el més nostre de nosaltres.

Tornant de vacances, posant-nos el barret de seriosos i de professionals, amb tot un ventall d’ambicions i projectes al cap i amb 24 hores i 7 dies a la setmana per complir-los, a vegades, se’ns oblida que la vida no es compte ni tan sols es sembra sempre. A vegades la vida és només estar.  I està prou bé.

Posted in Actualitat, Vida | 3 comentaris

Ara i aquí: els palets del Mikado al terra

Posted on 28 juliol, 2011 by Carla

Tinc 30 anys i em segueix sorprenent que cada dia em sorprenguin més coses de mi mateixa.

Fa poc, molt poc, he fet un descobriment, com una il·luminació: he entès (no de cap, sinó de cor), que he perseguit tota la vida una imatge de felicitat que no em faria feliç. Com un miratge.

Us imagineu? Tants esforços, tants desenganys, tantes frustracions, per potser, al final, aconseguir una vida infeliç. Perfecte. Com una pintura. Però irreal.  

Per què, us preguntareu. La resposta és fàcil: pel simple fet que el recorregut que suposa anar a buscar allò que realment vull em fa por. No. Em fa pànic.

És molt més senzill que el que desitges sigui una caixa ben etiquetada i reconeixible, quadrada i segura: la parella + els fills + la casa blanca amb la porta de fusta a l’entrada + el somriure als llavis + per tota la vida.

Tothom fa que sí amb el cap quan els hi expliques que vols aquella caixa, perquè és el que tothom vol (o et diuen que volen). I quan dubtes d’aquest esquema et miren amb cara de “ja et passarà”.

Però un dia tal com avui em llevo i les fitxes no m’encaixen. Com el joc del Mikado; han començat a desmuntar-se tots els palets, un darrere l’altre i el joc sencer és al terra. Amb la llibertat, per primera vegada, de ser col·locats de nou, com jo vulgui.  

Ara mateix, i amb vosaltres per testimoni, deixo el Per tota la vida, l’ Amb tu, l’Amb ell, i el Sempre i em disposo a viure una altra vida: la meva, ara i aquí.

Posted in Amor, Vida | 3 comentaris